Montse Oller: “Als avis se’ls hi ha fet molt dur perquè vam haver de tancar les portes de la residència”

494 views

La Montse Oller Calm, de Santa Maria d’Oló, treballa en la residència La Ginesta, un centre de gent gran de Castellcir, un municipi de la comarca del Moianès, on no hi ha hagut cap cas de Covid-19. A la residència han hagut d’aplicar grans mesures de seguretat per evitar l’entrada del virus.

Com et sents ara que he passat algun temps des de l’inici de la pandèmia?

Doncs molt cansada, sincerament; la paraula és cansada. Hi ha hagut moltes emocions que s’han viscut amb molt poc de temps. Ara fa un any, tot i que sembla que en faci més. Hi ha hagut por, nerviosisme, però sobretot cansament. Hi ha un cert alleugeriment perquè ja hem posat vacunes, però la paraula és cansament.

Com creus que ho estan vivint els avis?

Se’ls ha fet molt dur perquè vam haver de tancar portes a la residència el 13 de març de l’any passat i fins fa ben poc no han pogut tornar a sortir al carrer amb els seus familiars. És un any en què han estat dins de la residència tancats, sense poder trepitjar el carrer i fins aquesta setmana no han pogut tocar els seus familiars. Les visites que han hagut de fer els últims mesos han sigut en una sala amb la mascareta posada, amb la distància de seguretat de dos metres i, òbviament, no es podien tocar.

Ells també estan molt cansats, tant cognitivament com físicament. Tots han fet una davallada espectacular, fins i tot ens trobem que les persones que considerem que tenen Alzheimer ens coneixen més a nosaltres, els treballadors, que no pas en els seus familiars; tenen més contacte amb nosaltres que no pas amb ells.

Com et sents tu en veure gent afectada?

La veritat és que a la residència no hem tingut cap cas positiu per coronavirus, encara que sí que és veritat que al principi els meus companys es van tancar dins de casa perquè les persones poguessin anar lliurement per la residència i no haguessin d’estar tancats a la seva habitació.

Com us vau distribuir entre treballadors a l’inici de la pandèmia?

Primer vam començar fent grups de treball perquè se’ns va exigir que s’havien de tancar portes i que havíem de fer grups bombolla dins de la mateixa residència. De seguida ens va venir un protocol que deia que la pandèmia estava fent estralls a moltes residències i per protocol s’havien d’aïllar tots a les seves habitacions, tinguessin o no tinguessin símptomes; I així ho vam fer durant dos dies i mig.

Cognitivament ja hi ha petites pèrdues i petits oblits, llavors hi havia gent que ens deia que el que volia era que els tanquessin perquè morissin i coses com aquestes. El que vam fer va ser organitzar-nos per plantes: hi ha dues plantes a la residència, així que vam decidir que havíem de fer alguna cosa.

Es va plantejar la idea d’anul·lar totalment les entrades i sortides del centre perquè ells poguessin sortir. Així que els únics que entràvem i sortíem érem els treballadors, ja que en aquells moments les famílies ja tenien l’entrada vetada.

Va ser difícil per a tu aquesta etapa?

Sí que és difícil, perquè és una cosa amb la qual no ens hi havíem trobat mai. És una cosa nova, molt diferent. De cop se’t trenquen els esquemes, la manera en què treballem (amb atenció centrada a la persona). De fet, els vam privar un dret fonamental: la llibertat de sortir al carrer.

Com són les normes i els protocols?

Nosaltres, per entrar al centre hem d’utilitzar una porta diferent. Ens desinfectem les sabates, les mans i entrem a la zona de vestuaris. Després ens canviem la roba i la mascareta. Finalment, desinfectem també tot el que volem entrar.

Qui us mana?

Quan va començar la pandèmia del coronavirus depeníem del Departament de Serveis Socials i Família. Posteriorment, a mitja pandèmia, vam passar a formar part del Departament de Salut.

Authors

,

El més recent